Caputxeta vermella

abril 14, 2020

Avui us presentem un altre conte tradicional que segur que el coneixeu:

Conte tradicional: La caputxeta vermella

Hi havia una vegada una nena coneguda per tothom com la Caputxeta vermella. Un dia, la seva mare li va demanar que fes el favor de portar un cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel a la seva àvia, que vivia sola a l’altra banda del bosc. – Vés i no t’entretinguis pel camí, Caputxeta. I tampoc no parlis amb estranys, que ja saps que el bosc és un lloc molt perillós – va advertir-li la mare.

La Caputxeta vermella va agafar el cistell i va endinsar-se al bosc fent saltironets i cantant una cançó. De sobte, i quan menys s’ho esperava, va sortir el llop ferotge de darrere d’un arbre enorme.

– On vas, Caputxeta? -li va preguntar el llop.

– Vaig a casa de l’àvia, que està malaltona, a portar-li aquest cistell amb uns quants pastissos i un pot de mel – va contestar la Caputxeta.

–Doncs…, si tens pressa, jo agafaria aquest camí, que t’hi portarà directe. Ja veuràs com hi arribaràs abans -va enganyar-la el llop.

I la Caputxeta se’n va anar ben convençuda que el camí que li havia dit el llop era el més ràpid. Quan la va perdre de vista, el llop va agafar una drecera que coneixia i va arribar de seguida a casa de l’àvia. Va trucar a la porta: I una veu molt delicada va contestar des de dins la casa.

– Qui hi ha?- va dir l’àvia

– Àvia, sóc la Caputxeta vermella, que us porto pastissos i un pot de mel -va contestar el llop fent veure que era la Caputxeta.

– Passa, passa, filla, passa, que la porta és oberta.

El llop va entrar dins la casa, va abalançar-se contra la velleta i se la va empassar sense mastegar. Després es va ficar al llit i va esperar que arribés la innocent Caputxeta vermella. Al cap d’una estona, la Caputxeta trucava a la porta:

– Qui hi ha? -va preguntar el llop afinant la veu per fer-la com la de l’àvia.

– Àvia, sóc la Caputxeta vermella i us porto pastissos i un pot de mel -va contestar la Caputxeta.

– Passa, filla, passa, que la porta és oberta.

La Caputxeta vermella va entrar a la casa i es va acostar al llit, on l’esperava el llop tapat fins al nas amb els llençols. Però la Caputxeta se la va quedar mirant, com si no la reconegués. I, de sobte, va dir: – Àvia, quines orelles més grosses que tens! – Són per sentir-te més bé! – Àvia, quins ulls més grossos que tens! – Són per veure’t més bé! – Àvia, quines dents més grosses que tens! – Són per menjar-te’m més bé!!!!

I en dir aquestes paraules, el llop es va llançar sobre la Caputxeta vermella i la Caputxeta va sortir corrents fins que va veure un llenyataire, que li va explicar tot el que li havia passat. El llenyataire sense pensar-s’ho va anar a buscar-lo.

Després d’aquest ensurt, la Caputxeta vermella va prometre als seus pares i a la seva àvia que, fins que no fos gran, no parlaria mai més amb estranys. I que sempre travessaria el bosc molt de pressa amb la seva bicicleta i sense entretenir-s’hi ni per collir floretes. I aquest conte, amics, és el famós conte de la Caputxeta vermella. El més popular del món. Penseu que cada dia s’explica milers de vegades. L’expliquen els esquimals i els etíops, els japonesos i els brasilers, els russos i els australians. L’expliquen arreu del món. L’expliquen com jo us l’he explicat avui aquí.

 

Conte versionat: El llop defensor del bosc

Soc un llop que visc al bosc, m’agrada molt poder viure aquí, sempre intento de mantenir-lo ordenat i net però un bon dia. Un dia assolellat, mentre estava recollint les escombraries deixades per uns turistes vaig sentir unes passes. Em vaig amagar darrere d’un arbre i vaig veure una nena vestida d’una forma molt divertida: anava tota de color vermell i el seu cap era cobert per una caputxa també de color vermell. Caminava molt feliç tot cantant cançons ben alegres, però de cop i volta va començar a tallar i arrancar flors del bosc on vivia jo, sense demanar permís a ningú, potser ni se li va ocórrer que aquestes flors no li pertanyien. Naturalment, em vaig posar a investigar i li vaig preguntar qui era, d’on venia, on anava, al que ella em va contestar, cantant i ballant que anava a casa de la seva àvia amb una cistella plena de menjar.

Em va semblar una persona honesta, però estava fent malbé el bosc tallant tantes flors. Tot d’una, sense cap remordiment, va aixafar un mosquit amb les seves mans mentre volava lliurement, ja que també vivia al bosc.  Així, que estava tan enfadat que vaig decidir donar-li una lliçó, no podia ser que anés arrancant totes les flors del bosc i aixafant als animalets que vivien en aquell preciós bosc. La vaig deixar seguir el seu camí i vaig córrer a la casa de l’àvia. Quan vaig arribar em va obrir la porta una velleta molt simpàtica i li vaig explicar tot el que havia succeït. Ella va estar d’acord en donar-li una lliçó a la seva néta, ja que això no podia seguir així. L’àvia va acceptar romandre fora de la vista fins que jo la cridés i es va amagar sota del llit. Quan va arribar la nena, la vaig convidar a entrar a l’habitació on jo estava tombat al llit amb la roba de l’àvia. La nena va arribar acalorada, i em va dir alguna cosa desagradable sobre les meves orelles. He estat insultat altres vegades però vaig intentar ser amable i li vaig contestar que les meves orelles eren grans per poder-la escoltar millor.

Ara bé, la nena era bonica i m’agradava i vaig tractar de prestar-li atenció, però ella va fer una altra observació insultant amb els meus ulls sortits i em vaig començar a enfadar moltíssim. La nena era molt maca però començava a ser una mica antipàtica amb mi. No obstant això, vaig seguir sent amable i li vaig contestar que els més ulls eren grans per  veure-la millor. Però el següent insult va tornar i encara em va enfadar més. Sempre he tingut problemes amb les meves grans i lletges dents i aquell comentari tan groller em va ferir molt. Amb aquell enuig que portava dins vaig saltar del llit i vaig grunyir, ensenyant-li tota la meva dentadura i dient-li que eren així de gran per menjar millor.

Ara, penseu vosaltres. Cap llop pot menjar-se a una nena. Tothom ho sap. Però aquesta nena va començar a córrer per tota l’habitació cridant i cridant i jo corria darrere d’ella intentant calmar-la. Com que tenia la roba de l’àvia posada i em molestava per córrer, me la vaig treure però va ser molt pitjor. La nena encara va cridar més. Tot d’una, la porta es va obrir i va aparèixer un llenyataire amb una destral enorme i afilada. Quan el vaig veure vaig comprendre que corria perill, així que vaig saltar per la finestra i vaig escapar.

M’agradaria dir-vos que aquest és el final del conte, però malauradament no és així. L’àvia mai va explicar la meva part de la història i no va passar molt temps sense que corres la veu que jo era un llop dolent i perillós. Tothom va començar a tenir-me por i evitar-me. Em vaig quedar ben sol. No sé que li passaria pel cap a aquella nena antipàtica i poc responsable amb la natura, però sí que els puc dir que jo mai vaig poder explicar la meva versió. Però, ara vosaltres ja la sabeu.

A continuació us deixem diversos recursos que podeu realitzar un cop explicat el conte. D’aquesta manera un cop feta la proposta ells mateixos podran explicar la seva versió del conte

 

 

Els tres porquetsLa rateta presumida