Les mossegades i les agressions

setembre 18, 2018

Comunicar la frustració amb mossegades i altres agressions són quelcom comunes i normals entre els infants d’un a tres anys de vida.

Les mossegades ens poden semblar primitives, no naturals i fins i tot, agressives. Però l’infant d’1 any, no és conscient de que fa mal. La majoria de les vegades, aquest comportament es deu a la curiositat natural i la falta de llenguatge verbal.

Si un infant vol una joguina i encara no està capacitat per demanar-la , segurament utilitzi algun tipus d’acte agressiu per aconseguir-la. Si amb això obté el que vol ( la joguina o l’atenció de l’ adult), probablement torni a comportar-se d’ aquesta manera més endavant.

Per què ho fan?

Els bebès utilitzen la seva boca per explorar, aprendre i també per relacionar-se. A mesura que exploren el món s’ho posen tot a la boca i a vegades mosseguen en el procés, però sense tenir cap relació entre el mossegar i el dolor aliè. És una de les parts del seu cos que es troba més desenvolupada. Amb la dentició necessiten calmar les seves genives amb la qual cosa moltes vegades mosseguen per manca d’autodomini i actuen impulsivament.

En el cas dels infants de 1 a 3 anys els motius són diferents. En aquesta edat comencen a socialitzar-se, a relacionar-se, però encara no tenen un llenguatge ni les habilitats suficients per comunicar-se. Mossegar és una manera d’aconseguir una joguina o cridar l’atenció. Quan la emoció els desborda i els costa controlar la seva expressió amb la boca i les dents. També ho fan quan estan nerviosos o se senten frustrats: davant situacions noves, l’arribada d’un germà, l’inici a l’escola bressol… Altres infants senzillament mosseguen per imitació.

A vegades, no es tracta només de cridar l’atenció o obtenir un objecte, sovint l’infant es sobreestimula tant que perd el control i esgarrapa o mossega.

La proximitat també pot generar aquest tipus de comportament, encara que només hi hagin 2 nens/es. Els infants tenen el sentit del propi espai tant com els adults ,i si es veuen envaïts, poden agredir.

Com hem d’ actuar els adults?

Les agressions infantils que es produeixen a la llar d’infants, no són un signe d’agressió personal. L’ infant no planeja les seves accions, no hi té intencionalitat; a aquestes edats és pur instin. Les mans i les dents són les primeres eines socials i aprenen a utilitzar-les en funció de la resposta que n’obtenen. Cal dir que les mossegades tendeixen a desaparèixer a mesura que el llenguatge evoluciona, mentre que les agressions manuals (picar) no.

Existeixen diferents motius perquè un infant mossegui, i en qualsevol cas els ensenyem des del primer moment les conseqüències que implica mossegar.  El primer que fem és observar quan i perquè aquesta conducta apareix. Quan un infant mossega intervenim amb calma i rapidesa i sempre li transmetem que l’agressió no és acceptada. Després generem un espai d’interacció i li proposem una conducta reparadora: ajudar-li a guarir a l’amic, fer-li un petó, demanar-li disculpes… i sobretot, mostrar-los exemples a seguir; com noves formes de relació, utilitzar el llenguatge per demanar quelcom, esperar torns…

Castigar un infant perquè agredeix als altres només afavoreix que aquell nen/a es senti frustrat. Com adults hem de tenir clar quins són els esquemes de conducta social que volem veure en els nostres fills/es i reproduir-los en tot moment. Es tracta de generar situacions positives i de bona convivència que afavoreixin que a llarg o curt termini les agressions deixin de tenir cabuda en les relacions dels nostres nens i nenes.

És molt important que els adults no es centrin només en el fet de mossegar, sinó que esbrinin les causes subjacents per les quals el nen sent la necessitat de mossegar. És possible que es degui a un sentiment de frustració, de soledat, de gelosia, d’impotència, o a una necessitat d’afecte o autonomia. Si aquests motius s’atenen correctament, la necessitat de mossegar desapareixerà. Cridar, amenaçar o castigar a l’infant no ajudarà, ja que es tracta de reaccions que no van dirigides a la causa real del problema, i al contrari, poden provocar que l’infant mossegui encara més.

Cal tenir present que els infants actuen segons el que veuen i perceben en el seu entorn més proper, i el fet que alguns adults tolerin actituds violentes i agressives davant dels més petits, facilita que també ells adoptin aquesta classe de comportaments.

Entenem que no és fàcil acceptar aquestes situacions quan l’ agredit es el nostre fill/a. Us demanen paciència i comprensió tant per l’ infant agredit com per l’ infant que agredeix.

Com actuar davant d’un infant que mossega?

Si observem que un infant intenta mossegar, aquí teniu diversos consells:

  • Immediatament digues-li «NO», amb un to calmat però ferm i mostrant desaprovació. No cal cridar, humiliar ni insultar.
  • Si es tracta d’un infant petit (entre 1 i 2 anys), aparta’l de la resta d’infants. Així notarà que la seva actitud no t’agrada i que ha fet alguna cosa malament.
  • A un infant de 2 o 3 anys digues-li: «Mossegar pot fer molt mal a les persones».
  • En cap cas mosseguis a l’infant per mostrar-li com se sent un quan el mosseguen. Això només provocarà que també ell adopti un comportament agressiu.
  • Si l’infant persisteix i segueix mossegant els altres infants, no l’agafis en braços ni juguis amb ell durant una estona. Així l’ensenyaràs que el fet de mossegar no serveix per captar la teva atenció.

El següent article, escrit per la psicòloga Imma Riu, va aparèixer a la revista “El Pont” el desembre de 2009:

 PETONS I QUEIXALADES

Tant és, petons o queixalades, són conseqüències de les emocions que sentim. Els primers els normalitzem i els segons els patologitzem. Si no és problema el fet que un infant digui “totxe” enlloc de “cotxe” quan encara no sap parlar… per què ho és que mossegui quan encara no sap expressar sentiments? si fos capaç de dir “és que no ho entenc!”, “no et puc explicar el que vull”, “tinc ganes d’estar amb tu”, “em fan mal les dents”… si fos capaç de fer-ho, segurament ho faria i no mossegaria. Hi ha molts adults que no són capaços de dir “em sento malament amb el que has fet” i es passen tres dies fent morros amb un mutisme completament voluntari.

Les emocions ens mouen per facilitar-nos la vida. La por ens fa fugir d’allò que temem o ens ajuda a preparar-nos i estar alerta davant una situació perillosa. L’enuig és l’emoció que tenim quan ens sentim frustrats, quan creiem que ens traspassen els nostres límits. L’enuig ens porta a agredir per defensar-nos. Aquell comportament agressiu que va ser tan útil als nostres avantpassats per defensar-se dels depredadors, ara no ens permet socialitzar-nos. El que hem desenvolupat al llarg dels anys són altres respostes alternatives: diem no, marxem, ens queixem… per aprendre, tanmateix, necessitem temps, un entorn que ens ensenyi una maduració del nostre sistema nerviós.

Mentre això passa als nostres cervells, curs rere curs i a totes les escoles bressol, als voltants de l’any, els infants mosseguen. De fet mosseguen, mengen amb les mans, o amb poca traça amb la cullera i fan el pipí als bolquers. Quan hagin après altres habilitats ja les posaran en pràctica. Però, mentre no sigui així, les educadores es veuran en la difícil situació d’explicar a aquell pare o mare com ha estat la mossegada escandalosa que s’ha marcat a la cara de l’infant. O bé comentar a uns pares, mig empeses per la pressió dels altres, que el seu fill o la seva filla fa uns dies que mossega.

Elles saben molt bé què fer. Elles coneixen a la perfecció els mecanismes d’aprenentatge dels seus infants. Algunes diran “no” amb to afectuós però decidit, i apartaran l’infant del lloc on es troba. D’altres li explicaran que allò fa mal. O potser l’apartaran sense mirar-lo directament i evitar així que aquell intent de cridar l’atenció tingui èxit. Li ensenyaran a reclamar-la d’una altra manera. En molts casos podran evitar-ho distraient-lo amb cançons o jocs. En alguna escola s’hauran preocupat de disposar d’aquells objectes que permetran descarregar aquella tensió acumulada per tot el que viu tan intensament. En molts equips elles es tranquil·litzaran compartint-ho amb les companyes i després observaran, com per art de màgia, que aquest “ansiolític” també té un efecte en la conducta de l’infant. I així, amb l’esforç i la dedicació de cada dia, aquells infants que mossegaven tan sovint, quan arribi el curs següent, hauran canviat la mossegada per un encara matusser “és meu!”. Encara els queda molt per aprendre.

Moltes famílies seguiran amb més o menys coneixements o intuïció aquestes passes i, si tot va com ha d’anar, després d’uns anys trobarem un adult amb una maduresa emocional reclamant de forma assertiva (educada però decidida) allò que creu que li pertoca. Si no és així, formarà part d’un dels milers d’adults immadurs amb els que compta la nostra “avançada societat” esperant que el món giri al seu voltant.

Una mossegada a la galta o al braç d’un fill genera emocions de tot tipus: pena, ràbia, por… és normal i adaptatiu. Allò que fem amb aquestes emocions, però, també servirà de model del nostre fill. He vist més d’un pare tenint una reacció violenta davant d’un fill que jugava amb una pistola. Qui aprèn de què? Tot això les educadores ho saben i, amb paciència, segueixen la seva feina dia rere dia. Això no obstant, a l’altra banda de la porta, el pare o la mera seguirà reclamant més vigilància (guardes de seguretat?), que apartin els “agressius” (els enviem tots al psicòleg?) o que aïllin les víctimes per evitar nous atacs (vitrines de vidre protectores?).

Socialitzar-se vol dir estar en contacte amb virus, haver d’esperar que sigui el torn per dinar, dormir amb altres sorolls, tenir la possibilitat de rebre una mossegada… però també vol dir tenir un bon sistema immunitari, saber esperar, tolerar, compartir, afrontar frustracions i desenvolupar els mecanismes emocionals necessaris per sobreviure en el nostre món actual on els depredadors tenen nom de persona.

Referències bibliogràfiques:

  • Niños que muerde, Crianza Natural. (accés el 6 de juliol del 2012).
  • Petons i queixalades, Imma Riu. Psicòloga (publicat a la revista In-fàn-ci-a, nº 40, set/oct 2009)
  • Mossegar és coses de criatures, Ana M. López Fuentetaja, Psicòloga (publicat a la revista Guix d’Infantil Núm. 2. Juliol-Agost2001)
Adéu bolquers!Prevenir refredats, constipats i grip.