L’OCELL QUE TENIA POR DEL NADAL
Hi havia una vegada, en un petit poble cobert de neu, un ocellet menut anomenat Neuet que no era com els altres. Mentre tots els ocells celebraven l’arribada de l’hivern volant d’arbre en arbre i cantant nadales suaus, Neuet s’amagava dins d’una esquerda d’un vell campanar.
—No m’agrada el Nadal —pensava—. Hi ha massa soroll, massa llums… i jo només vull tranquil·litat.
Una nit freda, mentre la lluna il·luminava els teulats blancs, Neuet va sentir un plor dolç i tremolós. Provenia del carrer. Va mirar amb prudència i va veure una petita estrella de paper que s’havia desenganxat d’un balcó i tremolava de fred a terra.
—Per què plores? —va xiuxiuejar l’ocellet.
—Perquè m’he perdut —va dir l’estrella—. Tots celebren el Nadal, però jo estic sola.
Neuet, tot i la seva por, va decidir ajudar-la. Amb molta cura, va agafar l’estrella amb el bec i va volar fins al balcó d’on havia caigut. Quan la va tornar a penjar, el pis es va omplir de llum, rialles i una escalfor que Neuet mai havia sentit abans.
Aquella nit, per primera vegada, l’ocellet va entendre que el Nadal no era soroll, sinó compartir. I des d’aleshores, cada any, vola pel poble ajudant altres petites llums perdudes a tornar al seu lloc.
I així, Neuet va descobrir que fins i tot els cors més porucs poden brillar per Nadal.
LA GALETA QUE NO VOLIA SER MENJADA
En una cuina plena d’olors dolces i cançons de Nadal, hi vivia una galeta de gingebre molt especial. Es deia Canyella i, a diferència de les altres galetes, no volia ser menjada.
—Jo vull durar per sempre —deia tristament mentre veia com una a una les seves companyes desapareixien dins gots de llet i boques somrients.
Cada tarda, els caramels brillants li explicaven històries de com eren estimats pels nens, i els torrons li parlaven de les abraçades que provocaven. Però Canyella només pensava en el seu gran temor: desaparèixer.
Un vespre de Nadal, una nena va entrar a la cuina molt callada. Tenia els ulls plens de tristesa. Va veure la galeta sola sobre el plat i la va agafar amb molta cura.
—Avui estic trista —va dir—. El meu avi està malalt i no he pogut veure’l.
En lloc de menjar-se-la, la nena va col·locar la galeta dins d’una capsa petita i la va portar a l’hospital com a regal. Quan l’avi va obrir la capsa i va veure la galeta amb un llaç vermell, li va aparèixer un somriure enorme.
Aquell va ser el Nadal més feliç de Canyella. No només no havia desaparegut, sinó que havia portat alegria. I va entendre que no importa quant duri una cosa, sinó el que fa sentir mentre és present.
I així, la galeta que no volia ser menjada va trobar el seu veritable propòsit.
