Després de l’èxit de la darrera publicació de contes per anar a dormir, us portem una segona part de contes amb dos nous contes pels vostres petits! També podeu fer-li una ullada als contes de la primera part fent clic aquí.
EL CONILL QUE GUARDAVA SOMNIS
Hi havia una vegada, en un bosc molt verd, un petit conill anomenat Bastó que no era com els altres. Mentre tots corrien d’un costat a un altre buscant pastanagues o jugant a fet i amagar entre els arbres, Bastó preferia quedar-se quiet, somiant despert.
Una nit, mentre mirava la lluna brillar sobre el clar del bosc, va escoltar un soroll suau prop del tronc del vell roure. Era un esquirol molt cansat que no podia dormir perquè havia perdut el seu somni.
—Com es perd un somni? —va preguntar Bastó sorprès.
—A vegades —va dir l’esquirol—, si un està molt nerviós o preocupat, els somnis es van volant sols i no tornen.
Bastó, curiós com sempre, va decidir ajudar a l’esquirol. Va caminar pel bosc preguntant a tots els animals si havien vist un somni perdut. Ningú ho havia vist.
L’endemà, sota un cel ple de núvols blancs, Bastó va trobar una cosa estranya: una petita caixa brillant amagada entre les arrels d’un arbre caigut. En obrir-la, va veure que dins hi havia milers de llums petites dansant com a estrelles.
—Són somnis! —va exclamar emocionat.
Cada llum representava un somni diferent: un feia olor de flors, un altre sonava a riures, un altre semblava fet de colors. Bastó va prendre el més petit i li ho va donar a l’esquirol, qui a l’instant es va adormir feliç.
Des d’aquest dia, Bastó va saber que tenia un do especial: podia trobar i guardar somnis. Així que cada nit, recorria el bosc ajudant als animals que no podien dormir, retornant-los els seus somnis o donant-los un nou.
I així, Bastó va deixar de sentir-se estrany. Ara sabia que ser diferent no era un problema, sinó un regal.
LA POMA QUE VOLIA SER ESTRELLA
Hi havia una vegada una poma que volia ser estrella. Aquesta poma mai volia ser una poma, es passava tots els dies pensant, com seria la seva vida brillant al cel com una estrella.
Cada matí, les seves companyes, les pomes del pomer, la convidaven a jugar i a compartir històries divertides. Però ella, només podia pensar en com seria de divertit ser una estrella i mai volia jugar amb elles.
Un bon dia, veient els ocells com volaven pel cel, la poma va decidir preguntar als ocells: On dormen de dia les estrelles? Era una curiositat que tenia i així ho podria resoldre fàcilment.
Els ocells, tots contents li van respondre: Estimada poma, les estrelles són al cel tant de dia com de nit. És la llum del sol que no ens permet veure-les durant el dia, però elles sempre estan presenta en el cel infinit i sempre amb llum i brillant.
Després d’aquella resposta dels ocells, la poma encara desitjava més ser una estrella carregada de llum inesgotable.
Al dia següent es va aixecar un vent molt fort que movia totes les branques de la pomera amb força d’una banda a una altre i la poma tota curiosa li va preguntar al vent: Les estrelles estan fixes a un lloc o viatgen com tu? I el vent, molt amable, li va contestar: Les estrelles es desplacen i recorren tot el firmament a una velocitat de vertigen.
Després d’aquella resposta del vent, la poma encara desitjava més que mai, ser un bell estel al firmament.
Va arribar l’època de maduració i la poma seguia molt trista, el seu somni no s’havia fer realitat. Estava tan trista que no era capaç de somriure en cap moment. La poma no era gens feliç.
Un bon dia, una família que passejava va veure que en aquell pomer hi podien seure sota seu per protegir-se del sol i així estar fresquets mentre es menjaven un gelat tots junts. I m’entres la família anava parlant i explicant-se coses, el pare va sacsejar amb força el troncs de l’arbre fent caure algunes pomes ja madures, entre elles la trista poma que volia ser una estrella.
La nena va agafar de seguida la poma i va comprovar que estigues madura i li va demanar a la seva mare un ganivet.
La mare li va dir: – Compte, que no et tallis- I li va donar un de ben esmolat.
La nena va tallar la poma amb molta cura, i ho va fer, no de la tija al clotet, sinó de forma horitzontal i de seguida li va aparèixer un somriure a la seva cara, es va quedar meravellada al veure l’estrella de cinc puntes que la poma tenia al seu cor. I, sorpresa, la va mostrar a la seva família el seu gran descobriment: Mireu, mireu, quina meravella. Dins d’aquesta poma hi ha una estrella.
La poma havia viscut tota una vida trista, sense voler jugar ni divertir-se i no s’havia adonat mai que dins seu hi guardava un bell estel i que, per mostrar-lo només s’havia d’obrir i brindar-se als altres
